27 de novembre

La sessió de COED va començar amb l'activitat de quinze recitacions.
A nivell general tothom va apropar-se al temps que es demanava (2 minuts). Excepte algun dels meus companys ja que havien triat poemes o rondalles llargues, i per arribar als 2 minuts havien d’anar molt ràpids. Això feia que perdessin el nord i es quedaven en blanc o s’entrebancaven.
Aquest torn em tocava a mi, vaig recitar la rondalla del príncep feliç. He de reconèixer que estava molt nerviós, però tot i això gràcies a la meva preparació vaig poder fer el temps marcat amb molta exactitud. Tot el temps i esforç dedicat van donar fruit i els nervis no em van trair.
Acte seguit dos dels grups van fer el debat. Els temes dels dos debat van ser:
· Escola privada i escola pública
· Autoritat del mestre
Ambos grups formats per deu persones van realitzar el debat amb molta coherència però es van veure afectats pel temps. El que va donar lloc a que el ritme del debat fos massa ràpid i en alguns cassos no van poder realitzar al complet les conclusions.
Per últim m’agradaria donar importància al fet que totes aquestes activitats realitzades cada cop ens ajuden a expressar-nos millor i crec que es algu es veu reflectit perquè totes les activitats a mesura que passen els dies són de millor qualitat i preparació.

A continuació us deixo la rondalla que vaig recitar:

El Príncep feliç

Dalt d’una ciutat molt bonica s’alçava l’estàtua del Príncep Feliç. Era d’or fi, els ulls eren dos safirs blaus, al puny de l’espasa lluïa un robí vermell, com de foc.
Un dia una oreneta, que anava cap a Egipte, passà per damunt la ciutat. Les companyes ja eren lluny. Ella s’havia quedat enrere perquè estava cansada.
En arribar el matí, l’ocell volà cap a la ciutat, però es feu fosc i no trobà lloc on fer nit. S’adonà de l’estàtua del Príncep Feliç, s’arraulí al seu peu i s’hi adormí.
De sobte, sentí que li queia una gota d’aigua al cap. No podia ser el cel era estrellat.
Plof, un altra. Que estrany. Plof un altra. Era el príncep, que plorava i plorava...
Qui ets? – demanà l’oreneta.
-Sóc el Príncep Feliç. Ploro perquè des d’aquí dalt veig totes les penes del món que abans desconeixia.
-Veus allà baix una finestra oberta, en aquella casa? Hi ha un nen molt malalt, la mare no té diners per curar-lo. Oreneta bonica, vols ser la meva missatgera?
L’oreneta rumià una mica i, finalment, demanà que havia de fer. El Príncep li manà que arrenqués el robí de l’espasa i d’una volada el deixés a la falda de la mare del nen.
Ja de retorn, li va fer una altra petició: Que prengués el safir d’un ull i el portés a un jove escriptor, que vivia en una golfa, mort de fred i gana, sense pa ni foc.
L’ocell agafà el safir, volà com una sageta damunt la teulada plena d’escletxes del noi somiador, entrà per un forat i deixa caure el safir damunt un llibre obert.
Ell sentí el soroll i mirà el safir. Ara ja podia comprar carbó i, ben calentó, acabaria el llibre de contes més bonic del món.
Ja era ben entrat l’ hivern. I l’ocell havia de marxar...; però el Príncep volia que es quedés.
-He vist -digué. Una nena que ven llumins, no n’ha venut cap i té por d’una pallissa.
-Oreneta gentil porta l’altre safir a la nena.
-Estimat, et quedaràs sec. No pot ser...
-Fes-ho i seré feliç –contestà el Príncep.
I l’oreneta complí l’encàrrec.
En tornar, mirà al Príncep i es posà a plorar i, ben aclofadeta prop d’ell, li va dir:
-Príncep, em quedaré per sempre amb tu, seré els teus ulls i mai et deixaré de costat...